Marta Salla

Cristina Vila Cairó

Ètica i literatura

Fa cosa d’uns quants mesos, algú va descobrir part del contingut d’un llibre en què Sánchez Dragó i Albert Boadella relaten la seva aventura al Japó amb dues “zorritas” de 13 anys.

L’apologia de la pederàstia, pot justificar-se perquè és literatura? Aquesta qüestió ha donat lloc a diverses opinions.

Per donar suport a aquest fet, Esperanza Aguirre no va dubtar en comparar Sánchez Dragó (el qual té un programa a la televisió madrilenya) amb García Márquez i Nabokov.
D’altra banda, la periodista Pilar Rahola i Lucía Etxebarría es mostraven rotundes en considerar que un text com aquest, no és literatura.

Les paraules de l’escriptora però, no es van quedar aquí; la pròpia Lucía va fer córrer un text on critica el masclisme que reflecteixen moltes novel·les del mateix García Márquez.

En aquest escrit, l’autora descriu l’argument d’una novel·la d’Arthur C Clarke, publicada el 1998, que tracta sobre un periodista d’uns vuitanta anys que viu una historia de sexualitat, prostitució i violació amb un noi de catorze. L’autor d’aquest relat, va ser acusat de pedòfil.
Ara bé, “resulta que cuando sale al mercado un libro con el mismo argumento, el mismo, pero con la sutil diferencia de que el putero es un señor heterosexual y la niña vendida y la criada violada (analmente por cierto) dos mujeres, nos encontramos entonces con “una admirable
historia de amor… una estupenda metáfora de la sociedad donde todos caben con suficiencias o exageraciones [...].  Fent referència a l’última novel·la de García Márquez.

“Y entre tanto mientras todo el mundo se rasga las vestiduras al hablar de páginas de pedofilia en Internet, el Nobel, sus editores y su agente se llenan los bolsillos de plata, y en este país se oculta el triste hecho de que el 75% de los hombres que pegan a sus mujeres abusan también de sus hijas, […] muchas menores de edad se ven obligadas a vender su cuerpo para lucrar a las mafias que las explotan, porque vivimos en un mundo plagado de millones de putas tristes que no lo son porque les da la gana, sino, precisamente, porque una cultura machista, perpetuada por la literatura, por los textos escolares, por el cine, por la publicidad, por la tradición, ha enseñado y sigue enseñando a los varones que la explotación y el maltrato a la mujer no solo es un hecho permisible, sino romántico. Como también enseña que la mujer deseable es aquella mujer bella que no habla, que solo nos escucha, y jamás nos contradice y, por lo tanto, si se pasa la vida dormida, tanto mejor, porque ya se sabe que, desde siempre, a los hombres nos gusta cuando callamos, porque estamos como ausentes y porque calladitas estamos más monas [...].”

La reflexió que queda per fer és que del que llegim, aprenem. És per això que per a canviar la societat hem de començar transformant els models de representació, com són la literatura, la publicitat o el cinema.

Coneixíeu l’existència d’aquestes novel·les?

Creieu que aquest tipus d’obres haurien d’estar censurades? O pel contrari, penseu que cadascú és lliure d’escriure el que li dóna la gana, i més si ho fa des de la ficció?

No és només una pel·lícula!

Ara que corren dies de fred res millor que quedar-se una tarda a casa amb les crispetes i la manta mirant una pel·lícula, no? Bé, doncs avui us portem una entrada sobre una pel·lícula que vaig haver de veure fa unes setmanes.

No és la pel·lícula de l’any ni ha guanyat cap Oscar o Goya (que jo sàpiga!), però em va cridar l’atenció perquè tracta la violència de forma una mica diferent a la resta de pel·lícules que havia vist sobre aquesta temàtica.  Solo mía és una pel·lícula de Joan Balaguer que conta la història de Joaquín i Ángela, una parella feliç i aparentment enamorada. Com en molts films sobre violència de gènere, arribarà un dia en què Ángela s’adonarà del caràcter violent i abusiu del seu marit, començaran els crits, els insults i els cops. Però un dia Ángela s’adona que no pot seguir vivint així i els papers s’acabaran intercanviant, passant a ser ella qui acaba exercint violència contra el seu marit veient que és la única solució possible. El final, inesperat, us el deixo perquè el mireu tranquil·lament a casa vostra. 

Tractant avui el tema de la violència de gènere, volem fer petit esment dels diferents tipus que hi ha de violència, ja que és una realitat dura i cruel però que EXISTEIX  i als mitjans de comunicació només sentim a parlar de la violència física: 

        Física: és aquella que deixa petjada, la que resulta dels cops i pot ser percebuda per la resta de persones. És la que acaba amb els assassinats a les notícies.

Psicològica: Amenaces, insults o humiliacions... una manipulació, control i dominació sobre la víctima.

Sexual: Quan s’imposa una relació sexual a través de la coacció, la intimidació o la indefensió. 

Social: la persona agressora limita els contactes socials de la víctima, aïllant-la del seu entorn i impossibilitant que pugui demanar ajuda. 

       Econòmica: Quan la persona agressora  controla l’accés de la víctima als diners, ja sigui perquè no li permet treballar, perquè l’obliga a donar-li allò que guanya... 

Heu vist la pel·lícula i us agradaria comentar-la? Quins films sobre violència de gènere us han marcat? Sabíeu de l'existència dels diferents tipus de violència o pensàveu que només hi ha la violència física?

Som allò que consumim?

En la televisió veiem molts anuncis de caràcter sexista, així que hem pensat que de tant en quant n'exposarem un i volem saber el que en penseu sobre aquests. Sabem que la publicitat és un element important a l'hora de decidir-se a consumir un tipus de producte o altre i que, sovint, som influenciats de forma molt subtil per les grans campanyes publicitàries (sobretot per aquestes dates!)

Avui hem decidit començar amb l'anunci d'un producte de neteja: Pronto limpiador. Es tracta d’un esprai que serveix per treure la pols més fàcilment. Tot comença amb fotografies de dones amb tiretes al front. L’última dona que es veu, es disposa a netejar una estanteria però la pols la fa estornudar i es dóna un cop al front amb la estanteria. L’anunci dóna dos conclusions possibles a pensar: que les dones en donen cops amb els mobles mentres netegem o bé, que són les úniques que han de netejar la casa.

Creieu que és encertat aquesta mena d'anunci per anunciar aquest producte?
Creus que a les dones ja els està bé que les relacionin amb la casa i la neteja?
Si coneixeu d'altres anuncis que us criden l'atenció pel seu caràcter poc igualitari, digueu-ho i mirarem de posar-los en algun entrada de bloc i comentar-los!!

Discriminació positiva, però discriminació al cap i a la fi

L’altre dia, parlant amb el meu amic Marc sobre el contingut, segons ell feminista, d’aquest blog em va fer reflexionar sobre certs aspectes de la vida quotidiana que reflecteixen una desigualtat d’oportunitats vers els homes.
Si bé no és el més freqüent, hem d’admetre que a vegades la discriminació de sexe es produeix a la inversa o que, per a resoldre una injustícia se’n cometen d’altres.

 

La discriminació positiva es basa en establir polítiques que donen a un determinat grup social, ètnic o minoritari o que hagi suportat discriminacions a causa d’injustícies socials, un tracte preferencial, amb l’objectiu de millorar-ne la qualitat de vida.

La nostra societat ha adoptat aquest tipus de polítiques socials per pal·liar la desigualtat d’oportunitats entre homes i dones al món laboral. 

Un exemple d’això seria la igualtat obligatòria en l’administració pública, en els consells d’administració o en les societats mercantils. També trobem discriminació positiva en temes culturals i socials com ara en la llei del cinema, que garanteix més subvencions per les directores que pels directors o en la majoria de divorcis en què, ja és acceptat que les dones es quedin amb la custòdia dels fills.

El meu amic, doncs, m’ha fet adonar que la discriminació positiva per molt positiu que tingui el nom no deixa de ser una forma de discriminació, i per tan injusta. Tant les feines, com els llocs de responsabilitat, com les subvencions, haurien de tenir com a destinatàries les persones més preparades, on persones fos independent de gènere.

El fi justifica els mitjans? Les dones, trobaríeu correcte que en un lloc de treball us escollissin perquè necessiten assolir un percentatge de dones, tot i sabent que hi ha homes més preparats?

Creieu que la dona té les mateixes capacitats que l’home i que, per tant, ella mateixa pot demostrar el seu potencial sense la necessitat de veure’s afavorida, en aquest aspecte, per polítiques d’igualtat? O pel contrari, penseu que si no fos per aquestes “imposicions” les dones mai arribaríem a ocupar un nombre de places equivalents o superiors a les dels homes en l’administració pública i en les empreses?

Hi havia una vegada...

Coincidint amb la setmana dels Drets dels Infants hem volgut fer una entrada que reflecteixi  el sexisme existent en els dibuixos animats o pel·lícules infantils amb què convivim dia a dia. 

Recordeu l’última pel·lícula o sèrie de dibuixos animats que vau veure? L’altre dia mirava una sèrie de dibuixos i després de tants anys asseguda davant el televisor vaig pensar: com és possible que mirem dibuixos amb uns rols tant arrelats i no ens adonem de res? Quan som infants  aprenem per imitació i els dibuixos són un exemple a imitar en aquesta edat. Així, vaig començar a investigar i recordar pel·lícules de Disney i dibuixos d’anys enrere i quedaven definits clarament dos bàndols:

-          Noies a la recerca del príncep blau, enamoradisses, dolces, amables, guapes, bondadoses, innocents, maternals, somiadores...

-          Nois  valents, forts, aventurers, líders, segurs de sí mateixos, bons...

Amb això volem fer veure que estem marcats per uns models a imitar al llarg de la nostra vida que només podem trencar quan arribem a una edat i nivell de maduresa determinat. Així, si un nen i una nena conviuen amb pel·lícules sexistes al llarg de la seva infància i el seu microsistema, mesosistema i exosistema també és sexista, el resultat final pot ser el d’una dona i un home que creuran i transmetran el patriarcat.

Quines pel·lícules infantils van marcar la vostra infància? Hi havia uns rols tradicionals tant marcats? Us agradaria o esteu d’acord en educar als vostres fills i filles segons aquests rols?

Aquí us deixem dues imatges que tracten amb un humor irònic què ens va ensenyar Disney.

Premeu aquest enllaç si no ho llegiu bé